La Mar de Corredors va estar representada també a la Marató de Donostia del 27 de novembre de 2011. Vaig aprofitar els dies previs per fer una mica de turisme, a la ja coneguda ciutat, però que sempre val la pena tornar a visitar. La dieta dels àpats que vaig fer no va ser ni molt menys la millor per una marató, però valia la pena.
El conegudíssim “Peine de los Vientos” de Chillida, és el meu racó preferit. Només passar una estona en aquest indret ja paga la pena per fer el viatge.
Igual que el Marçal, vaig escollir un hotel molt proper a la sortida. Va ser una gran decisió ja que no només em va facilitar la logística, sinó que a més la meva dona em va animar moltíssim. Ens varem trobar fins a 6 vegades durant la cursa.
Igual que el Marçal, vaig escollir un hotel molt proper a la sortida. Va ser una gran decisió ja que no només em va facilitar la logística, sinó que a més la meva dona em va animar moltíssim. Ens varem trobar fins a 6 vegades durant la cursa.
Després d’esmorzar, vaig aprofitar per “concentrar-me” en el lobby de l’hotel, amb la tranquil·litat de saber que en 5 minuts estava a la línia de sortida.
Amics, 5ºC en el moment de la sortida, i màxim 10ºC en tot el matí. Samarreta de tirants a la maleta i a abrigar-nos toca, que jo no sóc basc.
Moments de la sortida. El de darrera meu estava resant, us ho juro. Tampoc n’hi ha per tant, si no pots et retires, no?
La meva opinió de la cursa no té gaire valor, ja que és la segona marató en la que participo. El recorregut és bastant pitjor que el de Barcelona, ja que hem de fer dues voltes i mitja a un circuit que té una part important en una zona industrial. Poca gent animant (només a la part final del circuit i a l’estadi d’Anoeta), una bossa de corredor justeta, i poques referències de temps. Però el fet de ser pocs corredors (vàrem acabar 2228 participants), fa que es pugui seguir de forma molt còmoda la llebre. Em vaig unir a la de 3h:30min (un autèntic metrònom), a qui envoltava un grup d’unes 100 persones. Vaig estar en aquest grup durant 35 quilòmetres, i només a la part final se’m va escapolir uns metres.
La meva opinió de la cursa no té gaire valor, ja que és la segona marató en la que participo. El recorregut és bastant pitjor que el de Barcelona, ja que hem de fer dues voltes i mitja a un circuit que té una part important en una zona industrial. Poca gent animant (només a la part final del circuit i a l’estadi d’Anoeta), una bossa de corredor justeta, i poques referències de temps. Però el fet de ser pocs corredors (vàrem acabar 2228 participants), fa que es pugui seguir de forma molt còmoda la llebre. Em vaig unir a la de 3h:30min (un autèntic metrònom), a qui envoltava un grup d’unes 100 persones. Vaig estar en aquest grup durant 35 quilòmetres, i només a la part final se’m va escapolir uns metres.
Aquestes imatges corresponen als passos 4km i 22 km. No té mèrit. Les imatges del quilòmetre 40 les amago, són patètiques. Sort que la meva dona m’animava amb “som-hi”, “vinga”, “ànims”. Vaig acabar fart de sentir “Aupa Patxi”, “Aupa Jon”, “Aupa Gorka”!
A aquest paio li vaig fer de llebre quasi tota la cursa. Se’m va escapar al final i em va treure únicament 1 hora i 10 minuts...
El temps final de la prova. Les imatges de l’estat amb el que vaig acabar me les guardo. Són llastimoses...
